Allò que deixa el vent és, si t'hi pares a pensar, el record que persisteix de les coses. Allò que el vent no s'endugué, allò que perdura, allò que queda, allò que mai m'abandona, allò que carrego, com un remolc, per sempre. Sovint el vent m'ha deixat coses boniques, i l'altre sovint no. El vent deixa abraçades i deixa estigmes. Petons i lloses. Tot m'ha fet qui sóc.


En fi...


Allò que deixa el vent comença a pesar-me. No és que oblidi, és que cal estrenar cabàs de records de tan en tan. Ara és el moment. Començaré a existir i a emmagatzemar en alguna altra banda. Amb ulls nous.


Allò que deixa el vent seguirà acumulant, potser, alguna cançó d'èxit, d'aquestes a les que m'afanyo a treure'ls els acords. I poca cosa més. 


Allò que deixa el vent queda com un pou de vida. Hi ha molt de dolor i de dubte. I un amor profund, que m'ha costat tan de comprendre.

Olympia

Olympia apareix com un somni de tu que puc fer amb les mans.

No parar mai de crear-te, no parar mai. Per tota la vida. 

He fet tard,

...i aquesta és una llosa que em retrauré i em retrauran, sempre...

L'únic per aprendre del buit que deixes és el mateix buit, aquesta immensitat que regales per herència, per omplir-la de mots imatges. Omplo de tu les teles que et compartiria.

D'aquells de profunditats i d'astres, d'absoluts i d'entranyes. Fa patir la marea desbordant, el silenci corrosiu, el verí lentíssim. Fa dolor i fa vida i fa feliç. La mateixa absència que buida i omple. Quin premi tant gran saber que existeixes, saber que la vida m'ha deixat conèixer-te, i que per sempre seré una altra.

Era ahir però ha de ser avui per la cançó

Aquesta pluja que ho banya tot 

treu de ses coses s´olor del món. Aquesta pluja no té un hivern, només té un dia un poc xerec. Tothom té defectes, jo encara t´enyor. Ningú no és perfecte, ja no te faré pus cançons. I avui som dimecres, també som dijous, jo sempre com sempre. Demà pintaré amb ses mans es meu sol de jugueta que té un satèl·lit solar i un solàrium d´estrelles. Demà pintaré as cel ras un segon domicili, semiaquàtic i deshabitat perquè m´estic tranformant en un amfibi.

Del cel en davalla
una coneguda pluja
de records de dutxa.

He perdut lletres de Troia i al recordar-les
se m'encomanaven cada vegada més
el cabells encara daurats,
el coll, els canells, aquell riure
innocent, aquesta mirada
perversa i seductora
que se'm clava al fons de l'ull 
i oblida mots per fer-se estrella.


I també un bri de núvol,
alè dolç que ara encomanes. 
Et difumines una mica dins d'aquest aire,
tant dona, tant nena, 
tant fina. T'imagino la mirada
perdent-se al resseguir-te
la línia de l'esquena
amb la punta d'un dit tremolós.


Plou i em rento de tu,
m'empapes de dits i mirades
esbiaixades,
m'empapes de tarda de tempesa
...com un animal,
t'imagino els mugrons 
afusellant, madurs, 
els meus ulls,
porucs de tanta dona. 

ah aquesta pluja d'estelles,
aquests centímetres cúbics que fan xarbotar la memòria de quan plovia sobre mullat i érem sovint cascada.

quin diluvi de pell arran de pell,
d'antigues flextes cos avall.
retruny de temps que explota.

quina pluja de fiblons i pedres dures,
de punys forts,
d'un profund ofec d'isòbares. Una asfíxia.

un deliri més que encén aquest mes de maig inflamable.

Es teu focus a s'abisme

Batiscafo monoplaça, es teu focus a s'abisme de ses aigües insondables, només tu les averigües.
Batiscafo socialista, redactant informe tràgic, camarada, maquinista a institut oceanogràfic.
Batiscafo solitari dus un ruting planetari.

Ratxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina i canten ses balenes a 30.000 quilòmetres d'aquí.
Ratxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.

Batiscafo socialista, redactant informe tràgic, catedràtic Yuri Puscas a institut oceanogràfic.
Batiscafo katiuscas fas un atles visionari.

I tanmateix la gent se'n va per sempre més,
deixant un regust amarg pels espais de l'ànima,
així aprenem que en viure anem morint
i ens corprèn que aquesta llei sigui tan certa.
Ai, amor, si per amor pogués fugir d'aquí
fins aquell meu paradís de ribes serenes,
tornaria a obrir amb plenitud les ales blanques del demà
per sempre més... per sempre més amb tu.

Així doncs, buido les maletes per a l'adéu,
desfaig els pobres cabdells que a la terra em lliguen,
viuré mirant-te els ulls, que solament
és en ells que puc gaudir del gest de viure.
Ai, amor, si per amor pogués tornar a sentir
la forta passió i la pell de tantes absències,
tornaria a obrir amb lenta plenitud les ales del demà
per sempre més... per sempre més amb tu.

Tot el que et dic no té sentit si sóc dempeus
però és clar com la llum del mar quan meno la barca,
jo vinc d'un món de gestes i naufragis
i m'agrada si el meu cant commou l'oratge.
Ai, amor, si per amor pogués deixar-ho tot,
cremant tots els meus ahirs per tornar a renéixer,
obriria amb lenta plenitud les ales blanques del demà
per sempre més... per sempre més amb tu

l'aroma

I allò que deixa el vent 
és un llast de desastre, 
de por i plor i un dolor interminable... 

i si mires ensota, 
totes les carreteres i músiques 
i lletres i balls i taques de nit de color, 

i empremtes infinites més endins del dins que imaginava tenir.

Més shock que sang freda i posar noms a les coses en dies de descontrol és cometre el risc que aquest nom sobresaltat quedi per sempre. Per això avui no escric, només és un desgavell, un flaix caduc.

Treure’s de sobre aquesta màgia massa negra que assetja a cada mirada. I mig escric mots i mig els ploro. I aquells rajos violents de migdia? Ulls nous i pell neta. Merèixer-ho tot i el sol d’estiu penjant del braç i de la platja.

…molt al fons una espina rovellada recorda els ulls perduts i els que no he sabut, el miratge d’un vapor abstracte arran de gola.  Pot néixer una sincera i profunda poesia d’aquella que fa segles que vaig deixar d’escriure.

I estimo les èpoques de viure intens, de ser llum ataronjada de tarda i finestra i llibres i te i galetes, i un antic Jack Johnson fluixet. Escriure la vivor de l’estiu lletra a lletra sense deixar res, i jo alguna vivor per poder regalar algun dia.

Llanço a les brases ardents el buit absurd, la solitud tòxica que mig he creat jo. ...i tornar a conèixer la cara més fantàstica de l’amor. Et queda bé a la mirada.

- un tè amb galetes
- fer cafè amb una nespresso, i olorar-lo molt a prop
- que canti un ocell enmig de la ciutat
- un rellotge aturat
- un nen petit rient
- conduir sol
- ...i acompanyat
- veure en directe aquell quadre que només havies vist en llibres
- el soroll d'onades
- i aquella cançó

Em trob amb mi tot sol i això em conforta

-Torna a ser desembre
...i jo porugament pinto amb colors brillants tots els pous curulls, que vessen de mots negres.

Jo tem la nit, però la nit m'emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,

L'escàs pujol i la rosta pinosa,

Però jo hi veig una selva frondosa,

I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m'aparenta pissarra
I, com l'infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.

Me'n meravell, i tem? oh nit que afines

Astres i seny!?.  La mar omples de vestes,

I una veu diu: «Plou sang a les codines».

J.V.Foix

Mart i nit

Ja és una hora d'aquelles mig tard mig d'hora.

esforços per la coherència, però no se me n'escapa ni una. Mai se m'escapa res.

Mig missatges en codi, mig carretera i mitja nit sota el braç.
Un escafandre de mentida.

Cap aigua,  cap prat verdíssim d'ulls negres.

I un rierol inquiet teixint endins un mar de mart i de nit..

Demà serà dilunes i jo el viuré amb més llum que sempre, amb més taronja que l'esbufec sonor de cada dutxa. Un doll.. aaaaaaaaaaargh! niiiiiit

M'adormo en semipau avui diumenge...

enfiladissa

Llegia una pàgina en blanc amb tant de deteniment que sortien cabells de la pantalla.

Un rostre breu, i cabells, amunt, estripats, estiraganyats, enfilats com l'heura per els seus murs de fosc. Llepava pell lleu.

Una enfiladissa!!

Fóra verd, i d'un blau maragda de lluny, d'endins, de les puntes emboirades.

Satie és un dia de pluja. I avui el fred retalla el sol i s'amaga dins les ombres denses.

Quantes notes, partitures en bafles de saló amb colors de tarda. Un dinar que espera pacient als fogons.

...i aquesta olor intrèpida que es filtra per tots els porus de la sala i pels passadissos, i vola rebedor enllà, fins al pati verd i blau maragda, de lluny, d'endins, de les puntes emboirades.

amorodi de Chagall

Revisc inferns de massa tints vermells
en nits de plors i pors que van enlloc,
el bell París pintava cels de groc,
la resta jo, d'un llast de bruts rovells.

El broll de llum, l'esclat mig foll d'aquells
batecs d'instint: cremava tot al foc,
i sense mi set cents colors tampoc
em deien res, només antics cabells.

Revisc inferns i esborro clams d'esclaus.
Els cossos blancs respiren aire inert,
i enmig de mots, arrisco vida als daus.

Ara ho tinc tot, m'adormo en mans de verd,
romanc al fons, i a cada tarda incert,
un feix de mar, m'abisme als teus ulls blaus.

setembre blau

Només fa poc dels dies abruptes i ja els recordo amb dolçor subtil arran de pell. No paro de guanyar-me. Salten llàgrimes de nostàlgia i alegria i catàstrofe i por i plenitud. Som un pas més endavant. Eix, vela, senyal o estrella, un nord on imanten caos. La vida pica l'ullet a cada revolt i això em conforta. Perdo la por. Llegeixo ulls de mar i sabem que tot perdura una mica més per sobre de nosaltres. Sóc en tots els dies, sóc d'un groc vivíssim i només som colors. A la conclusió de tot, a l'altra pàgina, una porta més enllà. No hi ha dubte ni naufragi. 
Recorro excarrers amb la memòria i reobro calaixos antics per pintar aromes de vells cafès. Se'ns ha fet tant evident allò que més pesa que ja no hi ha resistències. Sabem com lluitar per no tornar a caure. Es fa setembre i la inèrcia duu alegries. El blau sempre perdura.