Allò que deixa el vent és, si t'hi pares a pensar, el record que persisteix de les coses. Allò que el vent no s'endugué, allò que perdura, allò que queda, allò que mai m'abandona, allò que carrego, com un remolc, per sempre. Sovint el vent m'ha deixat coses boniques, i l'altre sovint no. El vent deixa abraçades i deixa estigmes. Petons i lloses. Tot m'ha fet qui sóc.


En fi...


Allò que deixa el vent comença a pesar-me. No és que oblidi, és que cal estrenar cabàs de records de tan en tan. Ara és el moment. Començaré a existir i a emmagatzemar en alguna altra banda. Amb ulls nous.


Allò que deixa el vent seguirà acumulant, potser, alguna cançó d'èxit, d'aquestes a les que m'afanyo a treure'ls els acords. I poca cosa més. 


Allò que deixa el vent queda com un pou de vida. Hi ha molt de dolor i de dubte. I un amor profund, que m'ha costat tan de comprendre.

Olympia

A woman

who loves a woman

is forever young.

Olympia

Olympia apareix com un somni de tu que puc fer amb les mans.

No parar mai de crear-te, no parar mai. Per tota la vida. 

He fet tard,

...i aquesta és una llosa que em retrauré i em retrauran, sempre...

L'únic per aprendre del buit que deixes és el mateix buit, aquesta immensitat que regales per herència, per omplir-la de mots imatges. Omplo de tu les teles que et compartiria.

D'aquells de profunditats i d'astres, d'absoluts i d'entranyes. Fa patir la marea desbordant, el silenci corrosiu, el verí lentíssim. Fa dolor i fa vida i fa feliç. La mateixa absència que buida i omple. Quin premi tant gran saber que existeixes, saber que la vida m'ha deixat conèixer-te, i que per sempre seré una altra.

En memòria

Hacia un irte a ti misma te has marchado.
Te has convertido en mucho más que en verso,
en un fruto maduro, dulce y terso,
en un otoño suave y prolongado.

Y yo, desde mí mismo, he regresado,
con equipajes llenos de universo,
a la bondad del tiempo y al perverso
oficio de la muerte y su legado.

Quería ir hacia ti y me he olvidado.
La vida se descubre y se renombra,
el mundo de los vivos ha triunfado

y hay un sueño profundo que te asombra,
el recuerdo tranquilo que ha llenado
con un poco de luz tu propia sombra.




israel clarà

Matí, massa d'hora
fosc projector dins i fora,
son i stink langweilig.

Puede que mañana

medio beso me derrumbe

en tu cama fría.

La muntanya russa
esbufega enmig del drama
d'aixecar-se i caure.

Y soñar despierto,

o quizás la lluvia vista

tus párpados solo.

Poc a poc decreixo,

em faig nena i embrió,

després terra, boira. 

Filantropologia

Filantropologia és un nou espai obert a tothom que tingui interès per l'Antropologia.

Filantropologia és altruisme. És per a tots. És compartir i donar.

Filantropologia és el nou blog, per penjar-hi pensaments, articles, treballs, resums i tot el que manufacturi en relació a la disciplina. El poc que fagi ha d'estar a les mans de tothom.

Filantropologia és a:

filantropologia.blogspot.com

no pinta res

Virginia Woolf és Baudelaire fusionat amb Beauvoir, un pintor del segon sexe, una escena de vida moderna...

En el fons saps que l'edifici és el que menys compta. Potser un enllaç, potser les nits o les mirades. Qui sap si la llum o petons i riures de matí a trenc d'andana.

I ara un no res i un amor omnipresent que xarbota per les comisures dels ulls i dels dits. Un amor més, un amor menys, i tardes d'hora de pintes de cervesa a la fresca fins a totes les hores de cada nit.

S'han acabat les pintes, no hi ha alcohol ni cabells daurats de clatell. Tot existeix encara, tot, però més lent, menys adrenalina, menys quadres de remoure estómacs, un Turner potser o fanàtics alemanys. I s'apaguen els colors. Tot existeix encara.

Projecte nou i llums de tu. Acció, tot el teu àmbit apassionant que m'espera. I menjaré cada lletra i cada esfera per buidar en alguna nit calenta d'alcohol i terrassa de bar a la fresca. M'endinso endins del teu misteri conegut, d'una palmera imaginària, d'un reflex embadalit de més i més i més. I glopades. Quants mantins transparents diviso en plena nit, quant d'aire dens per tot arreu. I algun bri de fred també, potser d'esquena. Brugit d'estiu a trenc d'orella. Un equinoci, una esquinçada definitiva enllà d'enyor. Quin espai divisa tots els esclats possibles, quanta nit continuarà innundant tants mots d'intensitat adscrita, que et gandulegen cada dia més?

l'aroma

I allò que deixa el vent 
és un llast de desastre, 
de por i plor i un dolor interminable... 

i si mires ensota, 
totes les carreteres i músiques 
i lletres i balls i taques de nit de color, 

i empremtes infinites més endins del dins que imaginava tenir.