Homes

Casa teva és allà on vulguis que sigui, allà on sentis. El vent tebi i gruixut d'aquí porta olor de sal de mar als matins i de prats humits i verds a les tardes. El parc amagat s'obre ciutat endins, tot com un regadiu d'artèries i venes, de focus també. 

La casa pot ser Barons Court, es clar. Però potser també Warren, Drummond o algun pont penjat. La casa pot ser un piano més enmig del carrer, rient cançons inventades. O també oasi Beckenham o un est imaginari. 

Casa teva també te la pots fer tu mateix, envoltada de Turners i Constables i viure en una Tate. Què importa el cartró si tinc cinquantamil patis de gespa i arbres centenaris?

"L'art no afligeix ningú i els qui saben interessar-s'hi, rebran carícies i bona ocasió de poblar el país amb llur conversa. L'art és una cosa privada, l'artista el fa per a ell; una obra comprensible és un producte de periodista, i perquè en aquest moment em ve de gust de barrejar aquest monstre amb els colors a l’oli: tub de paper que imita el metall que es prem i vessa automàticament, odi, covardia, vilesa. L'artista, el poeta, audeix amb la metzina de la massa condensada en un cap de secció d'aquesta indústria, és feliç en ser injuriat: prova de la seva immutabilitat. L'autor, l'artista lloat pels diaris, constata la comprensió de la seva obra: miserable folre d'un abric d'utilitat pública; parracs que cobreixen la brutalitat, pixats que col·laboren a l'escalfor d'un animal que cova els baixos instints. Carn flasca i insípida que es multiplica amb l'ajut dels microbis tipogràfics."


-i litres de pintura damunt la taula, i elefants índis que esperen a demà-