Però hi ha més enllà.

...absolutament sempre.
I potser qui espera, i potser un Earl's Court com ahir i l'altre.

I torno a marxar i torno sempre. No hi ha límit, no hi ha mai treva.

On ets clatell daurat, cuines de livingroom...

fujo un cop més per reafirmar-me, i no poso ceba a enlloc, qui sap si uns ous remenats damunt d'una torrada, un suc de taronja

en algun matí dispers de nits de cafè de parís de leicester.

Era una turista del carrer que jo vaig voler fotografiar, no era guapa crec que era eslava, crec que portava unes hores perduda dins del seu mapa.

Vaig convidar-la a fer un café com algú va fer quan jo era a Praga, però la conversa era impossible una mica freda. Vaig dibuixar-li el meu carrer, la plaça i el metro i el Tibidabo, però era inútil deia coses ben extranyes. 

Diga'm com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento però hauria de marxar. 

Era la turista del cafè que jo vaig saber entretenir, ara més guapa, segur que era eslava, segur que naixia una cosa extranya entre nosaltres. 

Vaig inspirar-me a improvitzar tota una mímica de gestos, tu ets aquí, cap amunt la ciutat s'acaba, si vols pujem aquest carrer i entendràs on és el mar, veuràs que no és tan gran la ciutat. 

No sé on m'estic ficant, un altre cop aquest carrer, però els dos sabem que això ara ja no importa.

Diga'm com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento però hauria de marxar. 

Somriu quan jo li prenc la mà i sento que torno a improvitzar i ens donem un petó que acaba de matinada. Vaig ser feliç fins l'endemà, però ella no hi era al despertar i ara sóc jo qui és troba perdut en el seu mapa. 

Diga'm com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento però hauria de marxar.

no pinta res

Virginia Woolf és Baudelaire fusionat amb Beauvoir, un pintor del segon sexe, una escena de vida moderna...

En el fons saps que l'edifici és el que menys compta. Potser un enllaç, potser les nits o les mirades. Qui sap si la llum o petons i riures de matí a trenc d'andana.

I ara un no res i un amor omnipresent que xarbota per les comisures dels ulls i dels dits. Un amor més, un amor menys, i tardes d'hora de pintes de cervesa a la fresca fins a totes les hores de cada nit.

S'han acabat les pintes, no hi ha alcohol ni cabells daurats de clatell. Tot existeix encara, tot, però més lent, menys adrenalina, menys quadres de remoure estómacs, un Turner potser o fanàtics alemanys. I s'apaguen els colors. Tot existeix encara.

the london scene

I no es tracta de res més. Un esquirol de cap per avall, algun pícnic també. I poder-hi tornar sempre, a aquell piano incansable de tant de rock i punk i estables.

"No sé què va escriure Virginia Woolf d'aquests grans i vells parcs llindar entre presses. Potser res, potser tant sols a l'ombra. I es desencadenen nits i tardes davall d'un plataner centenari, un petit quadrat a reser d'aquestes tones d'asfalt d'allà a fora. Una nena que em prou feines camina cap a son pare i se li llança al coll. I jo em desperto d'un somni a Bloomsbury i avui torno a ser dona i arma d'amor, cada tarda és l'última, però l'endemà encara és més intensíssim"

Tot el ritme es mou a toc de park i a toc de tube, tot ficat enmig com una escala de milers de tons, amb el verd a una punta i l'hora punta a l'altre extrem. La precisió del gest, el compàs de la massa sincronitzada com un ramat d'abelles... i inevitablement brilla aquell llibret de dibuixos comprat a Bloomsbury que encara he d'encetar, i evidentment també aquell altre del pintor de la vida moderna, del mateix fluïr incandescent.

Homes

Casa teva és allà on vulguis que sigui, allà on sentis. El vent tebi i gruixut d'aquí porta olor de sal de mar als matins i de prats humits i verds a les tardes. El parc amagat s'obre ciutat endins, tot com un regadiu d'artèries i venes, de focus també. 

La casa pot ser Barons Court, es clar. Però potser també Warren, Drummond o algun pont penjat. La casa pot ser un piano més enmig del carrer, rient cançons inventades. O també oasi Beckenham o un est imaginari. 

Casa teva també te la pots fer tu mateix, envoltada de Turners i Constables i viure en una Tate. Què importa el cartró si tinc cinquantamil patis de gespa i arbres centenaris?

Catalonia is not spain

... i Londres també es vesteix d'independència.










és increïble el que aquesta gent que viu a l'estranger s'arriba a estimar el seu país.

Linòleum

cosiu-me orelles de gat! Al cap, si us plau.  


cosiu-me una cua també, al final de la columna vertebral.  


cosiu-me bigotis... 


doneu-me hormones gatunes que em creixi el pel fi i bigarrat!

Senyors tranquil

cada cop que un fil estires mires sota el llit. t'agrada el nostre llit. he comprat un pastís. falten cortines acostumats a tanta llum. la pistola de joguina. com indis i cowboys avui t'has amagat. vaig estirant el fil, tot el que ja hem desendreçat, falten cadires també. i al país veí hi ha cinc senyors, n'hi ha que venen parets de colors. i a la tele surten cinc senyors d'un país de parets de colors.

vas ballant i despentines els teus cabells de mel, com guanyes somrient. tenim tanta gana avui, falten dissabtes, potser haurem de tornar a menjar xinès.

encara et queda nata als llavis. abans d'anar a dormir podriem endreçar, podriem fàcilment portar més mobles però s'ha tornat a fer de nit.

Ja no hi ha barques ni platges ni passejos d'estiu. Ja no hi ha mars. Només cervesa i tonelades de tabac, a una cuina repintada i vella, plena de fum i accents. Un demà una mica incert i un avui estretament surrealista. 


La llum és més taronja, més nigul que transparència.


I jo sumo bars argentins a trens express i em surten massa parades de metro i un barri tranquil, colors de Líbia i un regust francès, italià i família.


Tot per endavant i jo i tu, i una Calella de febrer em ve a la memòria, una Calella de màniga curta en ple hivern.


Ahir estimava i avui t'estimo.