Olympia apareix com un somni de tu que puc fer amb les mans.
No parar mai de crear-te, no parar mai. Per tota la vida.
He fet tard,
...i aquesta és una llosa que em retrauré i em retrauran, sempre...
L'únic per aprendre del buit que deixes és el mateix buit, aquesta immensitat que regales per herència, per omplir-la de mots imatges. Omplo de tu les teles que et compartiria.
D'aquells de profunditats i d'astres, d'absoluts i d'entranyes. Fa patir la marea desbordant, el silenci corrosiu, el verí lentíssim. Fa dolor i fa vida i fa feliç. La mateixa absència que buida i omple. Quin premi tant gran saber que existeixes, saber que la vida m'ha deixat conèixer-te, i que per sempre seré una altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada