Allò que deixa el vent és, si t'hi pares a pensar, el record que persisteix de les coses. Allò que el vent no s'endugué, allò que perdura, allò que queda, allò que mai m'abandona, allò que carrego, com un remolc, per sempre. Sovint el vent m'ha deixat coses boniques, i l'altre sovint no. El vent deixa abraçades i deixa estigmes. Petons i lloses. Tot m'ha fet qui sóc.


En fi...


Allò que deixa el vent comença a pesar-me. No és que oblidi, és que cal estrenar cabàs de records de tan en tan. Ara és el moment. Començaré a existir i a emmagatzemar en alguna altra banda. Amb ulls nous.


Allò que deixa el vent seguirà acumulant, potser, alguna cançó d'èxit, d'aquestes a les que m'afanyo a treure'ls els acords. I poca cosa més. 


Allò que deixa el vent queda com un pou de vida. Hi ha molt de dolor i de dubte. I un amor profund, que m'ha costat tan de comprendre.

Uns dies passen                                                                             A cau d'orella
més lentament que els altres.                                                        repetim les mateixes
Són fugacíssims                                                                             clares paraules.
aquells que em véns a veure;                                                        Torna la vida i torna
els altres mai no acaben.                                                               la dignitat, la força. (M.M.P)


Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat:
així tornava jo al lloc de l’amor. (M.M.M)

Avui fa quatre anys

d'aquell estiu de Leman i Freddie,

de peus a l'aigua cristal·lina,

d'un plor espantat,

d'una crueltat innecessària.

Avui fa quatre anys mories

en una guerra de mesos,

i ningú entenia res i tothom es perdia

en aquella absència de fiblada,

que encara ens acompanya.

Un negre de núvol de parets i sostre,

habitació densa i fosca.

Un tou amarg, indigerible.

Tants amors m'assetgen,

aquell blau de mirada infinita,

tots els oceans que em despullaven,

una mel, França, Anglaterra i cales

de la costa brava. Fins i tot

Àfrica. I sóc onada cansada

d'anar i venir massa lluny de l'abisme.

Ara potser
una ploma antiga,
en concret segurament.
De tinta més sovint que negra,
blava. De traç aquós
que parlava tant sovint de tu de llum taronja.

Eres d'un blau captivador de nits,
d'una pau estranya,
d'un silenci intens i una remor
subtil que ofegava en museus i places.
Tenies tots els mots purs per tu,
enumerats com una llista interminable.

Tenies espirals i pàgines blanques
i la pell clara. Tanta llum
et jugava, i tot el que ha passat
hagueres sabut entendre-ho.

Passen els anys i el fimbreig de tu
m'inunda en poca tarda.
Altra vegada sóc en aquell portal de conte
allargant nits per no marxar-te.
Altra vegada recordo versos
de resseguir-te a flor de pell,
d'aquell alè finíssim que ens desxifrava l'espinada.

Recordo els teus oceans pacífics
en aquells moments d'hivern
com m'abraçaven i deduïen
batecs desacompassats per dintre.

Què li passa a aquest més de maig silvestre, a aquesta primavera que em descarrila...

Els ulls tancats m'arrapen al món com una esgarrapada.

Quin sol aigualit aquest migdia d'herba i confusió.

Aquestes mirades d'anàlisis desenfocat que rodegen l'ombra.

Que m'esgoto d'escepticisme, com cada nota del teu nom. I d'altres lletres encara més intenses també, d'una veu extrema, massa inaccessible, d'una tendresa quasi casta.

I després sempre torna la guerra.

Em tremola la veu d'algun metro llunyà...
Em tremola el gest, el cor, la caiguda.

Potser una tempesta de maig.
Potser una brisa constant de color tortura.

Qui sap si mai.

...però aquest silenci...

En memòria

Hacia un irte a ti misma te has marchado.
Te has convertido en mucho más que en verso,
en un fruto maduro, dulce y terso,
en un otoño suave y prolongado.

Y yo, desde mí mismo, he regresado,
con equipajes llenos de universo,
a la bondad del tiempo y al perverso
oficio de la muerte y su legado.

Quería ir hacia ti y me he olvidado.
La vida se descubre y se renombra,
el mundo de los vivos ha triunfado

y hay un sueño profundo que te asombra,
el recuerdo tranquilo que ha llenado
con un poco de luz tu propia sombra.




israel clarà

ah aquesta pluja d'estelles,
aquests centímetres cúbics que fan xarbotar la memòria de quan plovia sobre mullat i érem sovint cascada.

quin diluvi de pell arran de pell,
d'antigues flextes cos avall.
retruny de temps que explota.

quina pluja de fiblons i pedres dures,
de punys forts,
d'un profund ofec d'isòbares. Una asfíxia.

un deliri més que encén aquest mes de maig inflamable.

Es teu focus a s'abisme

Batiscafo monoplaça, es teu focus a s'abisme de ses aigües insondables, només tu les averigües.
Batiscafo socialista, redactant informe tràgic, camarada, maquinista a institut oceanogràfic.
Batiscafo solitari dus un ruting planetari.

Ratxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina i canten ses balenes a 30.000 quilòmetres d'aquí.
Ratxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.

Batiscafo socialista, redactant informe tràgic, catedràtic Yuri Puscas a institut oceanogràfic.
Batiscafo katiuscas fas un atles visionari.

Però hi ha més enllà.

...absolutament sempre.
I potser qui espera, i potser un Earl's Court com ahir i l'altre.

I torno a marxar i torno sempre. No hi ha límit, no hi ha mai treva.

On ets clatell daurat, cuines de livingroom...

fujo un cop més per reafirmar-me, i no poso ceba a enlloc, qui sap si uns ous remenats damunt d'una torrada, un suc de taronja

en algun matí dispers de nits de cafè de parís de leicester.

no pinta res

Virginia Woolf és Baudelaire fusionat amb Beauvoir, un pintor del segon sexe, una escena de vida moderna...

En el fons saps que l'edifici és el que menys compta. Potser un enllaç, potser les nits o les mirades. Qui sap si la llum o petons i riures de matí a trenc d'andana.

I ara un no res i un amor omnipresent que xarbota per les comisures dels ulls i dels dits. Un amor més, un amor menys, i tardes d'hora de pintes de cervesa a la fresca fins a totes les hores de cada nit.

S'han acabat les pintes, no hi ha alcohol ni cabells daurats de clatell. Tot existeix encara, tot, però més lent, menys adrenalina, menys quadres de remoure estómacs, un Turner potser o fanàtics alemanys. I s'apaguen els colors. Tot existeix encara.

Dinky minute

Un últim minut. Un últim esforç, l'última trucada, l'últim petó, dinky toys, l'últim últim, última mirada, gest, carrer, l'últim segon, l'últim sempre, última última, només demano seixanta segons pel meu últim minut.


tic tac tic tac tic tac

 

Viens, mon beau chat, sur mon coeur amoureux;

Retiens les griffes de ta patte,

Et laisse moi plonger dans tes beaux yeux,

Mêlés de métal et d'agate.

Lorsque mes doigts caressent à loisir

Ta tête et ton dos élastique,

Et que ma main s'enivre du plaisir

De palper ton corps électrique,

Je vois ma femme en esprit. Son regard,

Comme le tien, aimable bête

Profond et froid, coupe et fend comme un dard,

Et des pieds jusques à la tête,

Un air subtil, un dangereux parfum,

Nagent autour de son corps brun.