dilluns, 22 d’agost de 2011

Allò que deixa el vent és, si t'hi pares a pensar, el record que persisteix de les coses. Allò que el vent no s'endugué, allò que perdura, allò que queda, allò que mai m'abandona, allò que carrego, com un remolc, per sempre. Sovint el vent m'ha deixat coses boniques, i l'altre sovint no. El vent deixa abraçades i deixa estigmes. Petons i lloses. Tot m'ha fet qui sóc.


En fi...


Allò que deixa el vent comença a pesar-me. No és que oblidi, és que cal estrenar cabàs de records de tan en tan. Ara és el moment. Començaré a existir i a emmagatzemar en alguna altra banda. Amb ulls nous.


Allò que deixa el vent seguirà acumulant, potser, alguna cançó d'èxit, d'aquestes a les que m'afanyo a treure'ls els acords. I poca cosa més. 


Allò que deixa el vent queda com un pou de vida. Hi ha molt de dolor i de dubte. I un amor profund, que m'ha costat tan de comprendre.

dimecres, 17 d’agost de 2011

Si contestessis.
Si pogués parlar un dia.
Mai és massa tard.


You make me crazy


Tardes interminables i vespres i nits,
de tensió, d'enyor.
De jerseis d'agost i tes de novembre.
Massa sofà i massa febre.


En aquestes hores m'endinso
en mons nous que seguiré de prop,
d'activisme i compromís.
De no acabar mai d'aprendre.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Uns dies passen                                                                             A cau d'orella
més lentament que els altres.                                                        repetim les mateixes
Són fugacíssims                                                                             clares paraules.
aquells que em véns a veure;                                                        Torna la vida i torna
els altres mai no acaben.                                                               la dignitat, la força. (M.M.P)


Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat:
així tornava jo al lloc de l’amor. (M.M.M)



Avui fa quatre anys
d'aquell estiu de Leman i Freddie,
de peus a l'aigua cristal·lina,
d'un plor espantat,
d'una crueltat innecessària.

Avui fa quatre anys mories
en una guerra de mesos,
i ningú entenia res i tothom es perdia
en aquella absència de fiblada,
que encara ens acompanya.

dilluns, 15 d’agost de 2011


Alenada dolça,
a tots els sentits possibles
ets una carícia.

diumenge, 14 d’agost de 2011




Una petitona
joia per imaginar-te,
ulls tancats, com balles.