dimecres, 26 de maig de 2010


Més shock que sang freda i posar noms a les coses en dies de descontrol és cometre el risc que aquest nom sobresaltat quedi per sempre. Per això avui no escric, només és un desgavell, un flaix caduc.

Treure’s de sobre aquesta màgia massa negra que assetja a cada mirada. I mig escric mots i mig els ploro. I aquells rajos violents de migdia? Ulls nous i pell neta. Merèixer-ho tot i el sol d’estiu penjant del braç i de la platja.

…molt al fons una espina rovellada recorda els ulls perduts i els que no he sabut, el miratge d’un vapor abstracte arran de gola.  Pot néixer una sincera i profunda poesia d’aquella que fa segles que vaig deixar d’escriure.

I estimo les èpoques de viure intens, de ser llum ataronjada de tarda i finestra i llibres i te i galetes, i un antic Jack Johnson fluixet. Escriure la vivor de l’estiu lletra a lletra sense deixar res, i jo alguna vivor per poder regalar algun dia.

Llanço a les brases ardents el buit absurd, la solitud tòxica que mig he creat jo. ...i tornar a conèixer la cara més fantàstica de l’amor. Et queda bé a la mirada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada