Si contestessis.
Si pogués parlar un dia.
Mai és massa tard.

You make me crazy

Tardes interminables i vespres i nits,
de tensió, d'enyor.
De jerseis d'agost i tes de novembre.
Massa sofà i massa febre.


En aquestes hores m'endinso
en mons nous que seguiré de prop,
d'activisme i compromís.
De no acabar mai d'aprendre.

Olympia

A woman

who loves a woman

is forever young.

Se'm desdibuixa  
per l'horitzó de pluja 
la teva imatge, 
però et mantinc ben viva 
als dits i a la memòria. 

La rue assourdissante autour de moi hurlait.

Longue, mince, en grand deuil, douleur majestueuse,

Une femme passa, d'une main fastueuse

Soulevant, balançant le feston et l'ourlet;

Agile et noble, avec sa jambe de statue.

Moi, je buvais, crispé comme un extravagant,

Dans son oeil, ciel livide où germe l'ouragan,

La douceur qui fascine et le plaisir qui tue.

Un éclair... puis la nuit! - fugitive beauté

Dont le regard m'a fait soudainement renaître,

Ne te verrai-je plus que dans l'éternité?

Ailleurs, bien loin d'ici! trop tard! jamais peut-être!

Car j'ignore où tu fuis, tu ne sais où je vais,

Ô toi que j'eusse aimée, ô toi qui le savais!

Painter song - Norah Jones

If I were a painter 
I would paint my reverie, 
If that's the only way for you to be with me. 


We'd be there together 
Just like we used to be, 
Underneath the swirling skies for all to see. 


And I'm dreaming of a place 
Where I could see your face 
And I think my brush would take me there 
But only... 


If I were a painter 
And could paint a memory,
I'd climb inside the swirling skies to be with you, 
I'd climb inside the skies to be with you. 

Un negre de núvol de parets i sostre,

habitació densa i fosca.

Un tou amarg, indigerible.

Tants amors m'assetgen,

aquell blau de mirada infinita,

tots els oceans que em despullaven,

una mel, França, Anglaterra i cales

de la costa brava. Fins i tot

Àfrica. I sóc onada cansada

d'anar i venir massa lluny de l'abisme.

Ara potser
una ploma antiga,
en concret segurament.
De tinta més sovint que negra,
blava. De traç aquós
que parlava tant sovint de tu de llum taronja.

Eres d'un blau captivador de nits,
d'una pau estranya,
d'un silenci intens i una remor
subtil que ofegava en museus i places.
Tenies tots els mots purs per tu,
enumerats com una llista interminable.

Tenies espirals i pàgines blanques
i la pell clara. Tanta llum
et jugava, i tot el que ha passat
hagueres sabut entendre-ho.

Passen els anys i el fimbreig de tu
m'inunda en poca tarda.
Altra vegada sóc en aquell portal de conte
allargant nits per no marxar-te.
Altra vegada recordo versos
de resseguir-te a flor de pell,
d'aquell alè finíssim que ens desxifrava l'espinada.

Recordo els teus oceans pacífics
en aquells moments d'hivern
com m'abraçaven i deduïen
batecs desacompassats per dintre.

Pretend like theres no world outside

La fotografia que m'encaixa més,
una finestra interior, 
un llençol de núvol, un nòrdic
i jo fent-me la sueca.


El regalim de l'esquena i també pits
per dins de l'objectiu.


I avui Banana Pancakes 
antiga i accelerada,
a un ritme de bossanova improvizat,
que us encantaria.


L'esbufec de la pau i també pena
per dins de l'enyor.

anyway the wind blows...

quieto parao, no te arrimes, ya son demasiados abriles
para tu amanecer desbocao, mejor que me olvides,
yo me quedo aquí a tender mi pena al sol
en la cuerda de tender desolación,
luego empezaré a coser tequieros en un papel
y a barrer el querer con los pelos de un pincel...

y en cuanto acabó de zurcir las heridas de
las noches mal dormidas llegué yo
y le llené de flores el jergón para los dos,
sin espinas, de colores, que se rieguen
cuando llore y cuando no, las sulfatamos
con nuestro sudor,
y me confesó, cuando quieras arrancamos que
en las líneas de la mano lo leyó,
que se acabó el que la quemara el sol,
pero se asustó, ¡como te retumba el pecho!,
tranqui, solo es mi maltrecho corazón,
que se encabrita cuando oye tu voz,

¿qué coño le pasara que ya no sale a volar?
¿tal vez le mojó las plumas el relente de la luna?
le volvió loca el sonío de las gotas de rocío
cuando empieza a clarear y aún no se ha dormío

y me enamoró, ya ves, aunque era un hada alada y
yo seguía siendo nada no importó,
eramos parte del mismo colchón
hasta que juró,"nos querremos mas que nadie
pa que no corra ni el aire entre tu y yo",
sentí que me iba faltando el calor,

le hizo un trato al colchón, con su espuma se forró
el corazón, que anoche era de piedra y al alba era
de mimbre que se dobla antes que partirse...

amaneció, la vi irse sonriendo, con lo puesto,
por la puerta del balcón, el pelo al viento
diciendome adiós, porque decidió
que ya estaba hasta las tetas de poetas de bragueta y revolcón,
de trovadores de contenedor...

He perdut lletres de Troia i al recordar-les
se m'encomanaven cada vegada més
el cabells encara daurats,
el coll, els canells, aquell riure
innocent, aquesta mirada
perversa i seductora
que se'm clava al fons de l'ull 
i oblida mots per fer-se estrella.


I també un bri de núvol,
alè dolç que ara encomanes. 
Et difumines una mica dins d'aquest aire,
tant dona, tant nena, 
tant fina. T'imagino la mirada
perdent-se al resseguir-te
la línia de l'esquena
amb la punta d'un dit tremolós.


Plou i em rento de tu,
m'empapes de dits i mirades
esbiaixades,
m'empapes de tarda de tempesa
...com un animal,
t'imagino els mugrons 
afusellant, madurs, 
els meus ulls,
porucs de tanta dona. 

Què li passa a aquest més de maig silvestre, a aquesta primavera que em descarrila...

Els ulls tancats m'arrapen al món com una esgarrapada.

Quin sol aigualit aquest migdia d'herba i confusió.

Aquestes mirades d'anàlisis desenfocat que rodegen l'ombra.

Que m'esgoto d'escepticisme, com cada nota del teu nom. I d'altres lletres encara més intenses també, d'una veu extrema, massa inaccessible, d'una tendresa quasi casta.

I després sempre torna la guerra.

Em tremola la veu d'algun metro llunyà...
Em tremola el gest, el cor, la caiguda.

Potser una tempesta de maig.
Potser una brisa constant de color tortura.

Qui sap si mai.

...però aquest silenci...

He somiat un vaixell altíssim blau blanc i vermell. Vent salat de mar i gent amb vestits vius i tots els sols de banda a banda de l'horitzó, de banda a banda d'esteles d'aigua. 


Algunes illes creixien de cop i volta, verd maragda, blau migdia. I era Glasgow o Galway, i un port imaginari amb esquitxos de Nàpols, Cadaqués i conte.


Les tendes i caravanes marxaven a fer les voltes del món i planava arran de cases, castells i esglésies de totxos taronges i façanes victorianes.


Potser un neguit d'Estocolm, potser un record dels cristalls trasparents que abracen els carrerons d'intriga de cada Venècia. Tots els tints de Burano.


Potser un gat estirant-se a la tarda.


Potser cales d'escuma que no m'abandonen. I nudisme exòtic, i el sol plàcid dels estius damunt i dedins la pell.