dimarts, 16 de novembre de 2010



He somiat un vaixell altíssim blau blanc i vermell. Vent salat de mar i gent amb vestits vius i tots els sols de banda a banda de l'horitzó, de banda a banda d'esteles d'aigua


Algunes illes creixien de cop i volta, verd maragda, blau migdia. I era Glasgow o Galway, i un port imaginari amb esquitxos de Nàpols, Cadaqués i conte.


Les tendes i caravanes marxaven a fer les voltes del món i planava arran de cases, castells i esglésies de totxos taronges i façanes victorianes.


Potser un neguit d'Estocolm, potser un record dels cristalls trasparents que abracen els carrerons d'intriga de cada Venècia. Tots els tints de Burano.


Potser un gat estirant-se a la tarda.


Potser cales d'escuma que no m'abandonen. I nudisme exòtic, i el sol plàcid dels estius damunt i dedins la pell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada