dijous, 22 de juliol de 2010

the london scene


I no es tracta de res més. Un esquirol de cap per avall, algun pícnic també. I poder-hi tornar sempre, a aquell piano incansable de tant de rock i punk i estables.

"No sé què va escriure Virginia Woolf d'aquests grans i vells parcs llindar entre presses. Potser res, potser tant sols a l'ombra. I es desencadenen nits i tardes davall d'un plataner centenari, un petit quadrat a reser d'aquestes tones d'asfalt d'allà a fora. Una nena que em prou feines camina cap a son pare i se li llança al coll. I jo em desperto d'un somni a Bloomsbury i avui torno a ser dona i arma d'amor, cada tarda és l'última, però l'endemà encara és més intensíssim"

Tot el ritme es mou a toc de park i a toc de tube, tot ficat enmig com una escala de milers de tons, amb el verd a una punta i l'hora punta a l'altre extrem. La precisió del gest, el compàs de la massa sincronitzada com un ramat d'abelles... i inevitablement brilla aquell llibret de dibuixos comprat a Bloomsbury que encara he d'encetar, i evidentment també aquell altre del pintor de la vida moderna, del mateix fluïr incandescent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada