allò que deixa el vent

He perdut lletres de Troia i al recordar-les
se m'encomanaven cada vegada més
el cabells encara daurats,
el coll, els canells, aquell riure
innocent, aquesta mirada
perversa i seductora
que se'm clava al fons de l'ull 
i oblida mots per fer-se estrella.


I també un bri de núvol,
alè dolç que ara encomanes. 
Et difumines una mica dins d'aquest aire,
tant dona, tant nena, 
tant fina. T'imagino la mirada
perdent-se al resseguir-te
la línia de l'esquena
amb la punta d'un dit tremolós.


Plou i em rento de tu,
m'empapes de dits i mirades
esbiaixades,
m'empapes de tarda de tempesa
...com un animal,
t'imagino els mugrons 
afusellant, madurs, 
els meus ulls,
porucs de tanta dona.