El foc m'atiava encara més a renéixer,
i he bufat cendres que ara em colguen.
No tinc dins ni fora, sols un clot on raure.
Petit somrís de comisura.
Ulls brillants d'amor, quina pau i quina guerra.
Els dies es faran prodigi i em menjaré pauses i llavis a dosis lentes, fins a morir-me.
Una nova tardor, com de coure, com de tendresa i nit i fulla. Els peus colgats pel tremolor implacable del fred, de tanta nit taronja,
foc antic que cuso maldestre a cada plec de pell.
La veritat és que només et puc dir que m'agraden les teves paraules, enteses des d'on jo les vull entendre, sense intentar donar-lis el signficat que tu possiblement els hi vols donar...
ResponElimina...m'agraden.
Petó