Estelles de futur, en cada matí intenssíssim. Una guspira d'aire flambejat que llança blaus i verds maragda sobre qualsevol pati obert, de gespa fresquíssima. Potser un detall també d'antiga angoixa i un bri de dolor humit, amb alguna fulla perenne.
Els dies respiren nous rius, un Tàmesi ample que es torna sol i dibuixa noves tardes.
Més enllà d'aquests esqueixos de paraules en sanefa s'hi divisen grans esquerdes. Un retorn que és volta, que és arcaic i d'estrena alhora. Potser romandrà alguna tarda brillant, alguna carretera etèria de grans bandes sonores i escenes de curtmetratge. Potser pobles... però venen al galop sanglots de llum, capsetes voladores amb espais per abocar cada nou record, cada una de les nostres petjades. Diviso mars i vespres, passejades i totes les noves coses que esperen a conèixer-se. Potser d'amor pintarem alguns ulls absolutament nostres, i d'entre sorres i grans àpats, les nits es succeïran lleugeres, dolces i tant viscudes, tant somriures... que sóc apenes el que sóc i prou, però t'acompanyo, però m'acompanyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada