divendres, 18 de setembre de 2009



Delata el pols,
els ulls, i l'estómac.
Fimbrejo cadenes de vint-i-set tonalitats
com d'una paleta brillant,
o exploto,
cordes tenses.

Estiro mans
i dedico alguna sinuositat als mobles que em rodegen.
Sóc ploma,
i ritmes que es refreguen.

Un cicle de ciclons blaus i verds,
molt més taronja que pena.
Molt més maragda.
I torno a cantar.

2 comentaris:

  1. en textos com aquest confonc empremtes, saps de què et parlo oi?

    ...les fotografies..., les fotografies només poden ser teves.

    si no et sap greu, per alguns canals et seré més propera, no em surt res més.

    ResponElimina
  2. M'alegro, que reemprenguis el viatge del bloc! A vegades entrava a l'altra, a l'eter, només per veure si havies posat alguna foto o algun text...
    M'ha fet gràcia veure que tens com a etiqueta freqüent en aquest bloc "zen", saps, suposu que serà el teu propi zen, personificat i íntim, però m'ha fet gràcia perque jo aquest estiu m'hi he introduït una mica en aquest món, res, he llegit uns contes i m'agraden moltes coses d'aquesta mena de filosofia-religió que no és ni filosofia ni religió, precisament és això no? Tot i res, ple i buit, un extrem i l'altre...

    Benvinguda de nou!

    (i no sé, no sé que té el Werther que deixa tot menys indiferent...)

    ResponElimina