Me quedo en cero,
espero, desespero.
Quedo te quiero.

Què li passa a aquest més de maig silvestre, a aquesta primavera que em descarrila...

Els ulls tancats m'arrapen al món com una esgarrapada.

Quin sol aigualit aquest migdia d'herba i confusió.

Aquestes mirades d'anàlisis desenfocat que rodegen l'ombra.

Que m'esgoto d'escepticisme, com cada nota del teu nom. I d'altres lletres encara més intenses també, d'una veu extrema, massa inaccessible, d'una tendresa quasi casta.

I després sempre torna la guerra.

Em tremola la veu d'algun metro llunyà...
Em tremola el gest, el cor, la caiguda.

Potser una tempesta de maig.
Potser una brisa constant de color tortura.

Qui sap si mai.

...però aquest silenci...

I tanmateix la gent se'n va per sempre més,
deixant un regust amarg pels espais de l'ànima,
així aprenem que en viure anem morint
i ens corprèn que aquesta llei sigui tan certa.
Ai, amor, si per amor pogués fugir d'aquí
fins aquell meu paradís de ribes serenes,
tornaria a obrir amb plenitud les ales blanques del demà
per sempre més... per sempre més amb tu.

Així doncs, buido les maletes per a l'adéu,
desfaig els pobres cabdells que a la terra em lliguen,
viuré mirant-te els ulls, que solament
és en ells que puc gaudir del gest de viure.
Ai, amor, si per amor pogués tornar a sentir
la forta passió i la pell de tantes absències,
tornaria a obrir amb lenta plenitud les ales del demà
per sempre més... per sempre més amb tu.

Tot el que et dic no té sentit si sóc dempeus
però és clar com la llum del mar quan meno la barca,
jo vinc d'un món de gestes i naufragis
i m'agrada si el meu cant commou l'oratge.
Ai, amor, si per amor pogués deixar-ho tot,
cremant tots els meus ahirs per tornar a renéixer,
obriria amb lenta plenitud les ales blanques del demà
per sempre més... per sempre més amb tu

- un tè amb galetes
- fer cafè amb una nespresso, i olorar-lo molt a prop
- que canti un ocell enmig de la ciutat
- un rellotge aturat
- un nen petit rient
- conduir sol
- ...i acompanyat
- veure en directe aquell quadre que només havies vist en llibres
- el soroll d'onades
- i aquella cançó

MMiP

La Tarda molt intensa m' ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l' ordre dels prestatges plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s' encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona.

Esberlo aigües

Sec així mig pacient, mig doctora. A la vora de la pluja, un te calent de grumolls sorrencs. Un terròs, dos terrossos d'un sucre massa moreno per prendre sola. La tempesta m'esquinça la pell, molt a poc a poc, fins i tot amb tendresa. I jo em diluvio endins, en una tassa d'absència, de tanta taronja i tant poca canyella.